Per què l'Olivetti Lettera 32 continua sent la preferida dels escriptors?

L'Olivetti Lettera 32: una màquina que murmura

En un racó d'una cuina assolellada a Santa Fe, l'Olivetti Lettera 32 repicava en altre temps amb la precisió d'un pistoler. De color blau pàl·lid i sense pretensions, produïa frases que guanyarien premis Pulitzer i inspirarien visions de l'Oest americà.

Pertanyia a Cormac McCarthy. Va pagar 50 dòlars per ella, la va utilitzar durant gairebé cinc dècades i, més tard, la va subhastar per 254.500 dòlars. La màquina no tenia Wi-Fi, ni text predictiu, ni la il·lusió de possibilitats infinites. Tanmateix, era estimada.

Quan la màquina d'escriure finalment es va fer malbé, McCarthy —fidel al seu estil— la va substituir per una altra Lettera 32 per 20 dòlars. «El meu dia perfecte és seure en una habitació amb uns quants fulls en blanc. Això és el paradís», va dir una vegada. No calien rectangles brillants.

Dissenyada per a escriptors, estimada per llegendes

És difícil exagerar el pes cultural i emocional de l'Olivetti Lettera 32. Dissenyada el 1963 per Marcello Nizzoli, té les corbes modestes i la mecànica suau d'una autèntica màquina d'escriure per a escriptors.

Leonard Cohen va fer servir una Lettera 32 per escriure cançons i poesia a la dècada dels seixanta. En moments de frustració, segons es diu, la va arribar a llançar a través de l'habitació. Bob Dylan en portava una durant la seva metamorfosi elèctrica. Joan Baez recordava que ell escrivia durant tota la nit, amb una cigarreta cremant al seu costat.

Francis Ford Coppola va escriure el guió d'El padrí amb una en una cafeteria de San Francisco. Ian McEwan va ser fotografiat utilitzant-ne una el 1979, igual que Martin Amis. Fins i tot l'esquiu Thomas Pynchon està vinculat al model en murmuris d'arxiu.

A través de gèneres i generacions

Philip Roth, Günter Grass i William Gaddis van triar cadascun la Lettera 32 per a la seva exigent prosa. L'americana gòtica de James Purdy brollava de les seves tecles. Robert Hughes hi escrivia documentals, fent broma que era «més ràpida que els periodistes francesos».

Gianni Mura cobria el Tour de França amb la seva Lettera, amb les cendres desprenent-se entre tecleig i tecleig. Stan Freberg feia girar el seu rodet per a textos publicitaris i sàtira. William F. Buckley Jr. llançava crítiques conservadores des del seu xassís silenciós. Fins i tot Keanu Reeves les col·lecciona i diu: «Et fan pensar abans de prémer una tecla. No hi ha cap botó d'esborrar».

Construïda per al moviment

La Lettera 32 va ser construïda per viatjar. Els estudiants la portaven en bosses de mà. Els corresponsals de guerra la llençaven dins dels Jeeps. Els poetes a l'exili l'arrossegaven per les fronteres com si fos una maleta plena de somnis. A diferència dels rectangles brillants d'avui, no necessitava actualitzacions ni contrasenyes: només cintes i un toc lleuger.

Cada tecla deixava una empremta física. No hi havia esborrat, només avançar. Pynchon va fer broma una vegada: «L'única lliçó de la vida: hi ha més atzar en ella del que un home pot admetre sense perdre el seny».

Un murmuri en un món sorollós

Avui dia, encara es poden trobar màquines Olivetti Lettera 32 en línia o en botigues de segona mà. Algunes són immaculades, d'altres porten les empremtes dactilars tacades de tinta de les seves vides passades. Els escriptors les compren per la disciplina de la pàgina. Els col·leccionistes creuen que porten fantasmes.

La Lettera 32 no és una relíquia. És un murmuri en un món sorollós, la prova que es poden fer grans coses amb eines senzilles. La claredat, al cap i a la fi, requereix una mica de fricció.